Vam arribar aviat a Son Bibiloni. Massa aviat, segurament. Abans que els equips i els àrbitres. De fet, encara netejaven els vestidors. "Aquest és el de l'Olot; de seguida, estarà acabat", ens va dir un treballador que es devia pensar que érem tècnics o jugadors. Només érem un cap de premsa, un directiu i un periodista de Ràdio Olot, preocupat per on faria la narració del partit. He de reconèixer que, aquesta vegada, havia investigat poca cosa del camp del rival, però si hagués sospitat que s'assemblaria al que ens vam trobar, segur que ho hauria fet.

No es pot dir que la del Mallorca sigui una mala ciutat esportiva, però sí que reflecteix l'estat de l'entitat, d'un club que havia estat gran i que ara, tant esportivament com extraesportivament, passa per un dels seus pitjors moments. La primera cosa que buscàvem, i que vam trobar a faltar, va ser un bar. Vam donar per fet que hi seria i ens vam equivocar. "No hi ha cap bar, per aquí?", vam preguntar al mateix treballador, que després devia veure clar que no érem de la plantilla. "Sí, si teniu cotxe, en trobareu un parell al final d'aquesta carretera", va ser la seva resposta.

No, no teníem cotxe. Havíem vingut en un taxi des de l'aeoroport de Palma i allà, abans d'agafar-lo, ja havíem tastat el que ens podríem trobar durant tot el matí. Els que ens vam acabar trobant, de fet. Vent i fred. Molt vent i molt(a) fred, per ser exactes. Una combinació perfecta per mirar un partit de futbol i explicar-lo per la ràdio. I encara hi faltava l'ingredient final: la pluja. El conductor ja ens va avisar: "He sentit que ha de ploure". Dit i fet. Dins del taxi i, quan ja érem a la carretera de Sóller –on hi ha la ciutat esportiva del Mallorca–, van començar a caure gotes.

Que l'arc de Sant Martí no us enganyi. Era molt bonic, però no volia dir que s'hagués acabat el mal temps. Al contrari, tot just acabava de començar. I nosaltres, sense paraigua. Ara que, ben mirat, potser tampoc no ens hagués servit de gran cosa –tinc gravada la imatge de dos aficionats del Mallorca intentant obrir els seus sense èxit, per culpa del vent–. De totes maneres, no és cap excusa. No anàvem prou preparats i punt. Però, què carai, no ens podíem imaginar que faria aquest temps ni, sobretot, que no hi hauria cap zona coberta a l'estadi. Ni la tribuna! "Oh, és que aquí no plou mai, no ens cal!", va exclamar un senyor amb gavardina que feia pinta de directiu local.

L'única zona on ens vam poder refugiar va ser a les oficines, situades deu metres a darrere d'una de les porteries del camp on havia de jugar l'Olot. A l'entrada, en un sofà prou còmode i al costat d'una màquina de cafè, vam trobar-hi el lloc ideal per passar l'estona. Gràcies a l'amabilitat del responsable del filial del Mallorca, que ens hi va convidar, tot s'ha de dir. Llàstima que, des d'allà, la visibilitat del terreny de joc no fos precisament bona...

Em vaig arribar a plantejar començar la retransmissió assegut en aquell sofà. Ja tenia les alineacions apuntades a la llibreta i el micròfon connectat al telèfon, però quan faltaven pocs minuts per començar la prèvia, la pluja va parar. Com si fos un senyal del destí, vam tornar a sortir a fora. Les quatre taules que feien de zona de premsa de l'estadi havien volat –literalment–, tot era força moll i no vaig tenir més remei que començar dret enmig de l'única graderia que hi havia.

Sort en vaig tenir de la caputxa. La llibreta va resistir, tot i que va acabar xopa, i, el més important, la retransmissió va sortir bé. Ara bé, us puc assegurar que mai no ho havia passat tan malament narrant un partit de futbol. Perquè, al final, el vent, la pluja i el fred mai no van desaparèixer del tot.

David Planella

PD: No només ho vam passar malament els periodistes i els aficionats. El mal estat del terreny de joc també va fer la guitza als jugadors:

Son Bibiloni. Vent, pluja i fred. Cap zona coberta i gespa en mal estat. Patirem a la retransmissió de la @UEO1921 pic.twitter.com/Ak5qKIsyUX

— David Planella (@davidplanella) February 1, 2015