Només 1 de cada nou contractes laborals firmats a la Garrotxa és indefinit. En 7 anys, el seu percentatge s’ha reduït a la meitat. A finals del 2013, un 87% de les persones que van trobar feina ho van fer amb compromís temporal. Els experts alerten que la crisi accentua l’arribada d’un mercat laboral més inestable.

JORDI ALTESA | La immensa majoria dels que firmen un contracte laboral a la Garrotxa ho fan amb un caràcter temporal. Aquesta tendència ja existia en temps de bonança i ara s’ha agreujat. Així, si el 2006 el nombre de nous contractes indefinits era del 29,2%, el 2013 van suposar un 12,3% del total. La resta, tenien una durada temporal. De fet, els models més habituals de relació laboral de les empreses amb els treballadors estan encapçalats pel contracte eventual de circumstàncies de producció: 1 de cada dos contractes firmats el desembre de l’any passat a la Garrotxa eren d’aquest tipusl. El segueixen els d’obra o servei, que són una quarta part i els d’interinitat, que eren un 10%. El contracte indefinit ordinari s’ha signat només en un 5% dels casos. Aquest descens de la contractació s’explica perquè els de foment de la contractació indefinida i els que es converteixen en indefinits pràcticament ni s’utilitzen. Tot i això, aquesta tendència no es pot atribuir tan sols a la crisi sinó a un canvi més profund del mercat laboral. Segons ha explicat l’economista Josep Anguera a Ràdio Olot, "els canvis de feina seran cada cop més habituals".

Darrer d’aquestes xifres de l’augment de la contractació temporal hi pot haver també l’economia submergida, de tal manera que alguns treballadors cotitzen algunes hores i la resta les cobren amb diner negre. Una situació que pel professor de la UdG és inevitable ja que a hores d’ara "serien impossibles unes taxes d’atur i de gent sense prestació sense que hi hagués una explosió social".

Una altra conseqüència d’aquesta realitat és que, en part, trenca el mite de que la millor política social era donar una feina a les persones. Són contractes de poca retribució que no permet fer front a la despesa normal de viure, el que genera a la llarga més precarietat i exclusió social. El problema, segons Anguera, és que "enlloc de competir amb indústria d’alt valor afegit, es fa reduint costos i salaris".

A tot això cal sumar-hi la devaluació salarial, que implica que els salaris dels que tenen feina cada cop serveixen per a menys. Segons alguns càlculs, els salaris s’han devaluat un 9% des del 2010. Això vol dir que mentre pugen poc o es mantenen congelats, el cost de la vida segueix pujant i la gent disposa de menys diners per estalviar o gastar.