Les repatriacions familiars són un moment emocional complex: són família  que es troben però amb la distància a vegades els converteix en estrany. Gestionar les emocions que hi ha al darrere d’un procés com aquest és del que s’encarrega el projecte Vaivé del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa.

Les repatriacions familiars són una odissea des del punt de vista burocràtic però també des de l’emocional. Un pare o una mare que ho han deixat tot per anar a l’estranger a guanyar-se millor la vida, comencen aquests tràmits per portar al nostre país la seva família més directe. Això fa que per a molts el record d’allò que van deixar enrere sigui distant i, en alguns casos, inexistent si parlem de nens molt petits. Des del Consorci d’Acció Social s’ha posat en marxa el projecte Vaivé. La psicòloga i terapeuta de l’ens, Esther Fabregó, ha explicat a Ràdio Olot que s’ocupen també de la vessant més emocional d’aquest procés.

La relació pare-fill 

En general és un procés feliç, però dur des de l’aspecte emocional pels canvis que hi ha i que afecten tant el que ja és aquí com al que arriba que a més enfronta una adaptació a un país nou. Moltes vegades, el pare o mare per primer cop actua com a tal davant d’un fill. Reconèixer l’autoritat paterna a vegades també és motiu de tensió, com ha explicat Fabregó.

17 famílies el 2014

El 2014, el projecte va atendre a 17 famílies, la majoria d’elles d’origen hondureny. També moltes d’elles, aproximadament la meitat, eren monoparentals. Fabregó ho ha explicat al programa En Accció que Ràdio Olot emet un cop al mes amb col·laboració amb el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. El poden recuperar del web radiolot.cat.