Això fa que els edificis rebin la catalogació com a monuments històrics i es delimiti la protecció de l'entorn. L’executiu català ha valorat els dos immobles per la seva història arquitectònica i social. Amb aquestes dues catalogacions la Garrotxa frega la seixantena de Béns Culturals d’Interès Nacional.

El Teatre Principal d'Olot (Pau Masó)

En el cas del teatre, el Departament de Cultura ha valorat que la història arquitectònica i social de l’edifici es produeix en paral·lel a l’evolució de la ciutat i n’esdevé un clar reflex. L’executiu destaca l’estil arquitectònic de l’edifici per l’estil “eclèctic” de la seva planta en ferradura i l’escalinata principal. En l’àmbit urbanístic, considera l’immoble com “una de les fites arquitectòniques” més rellevants de la ciutat.

Es té constància del Teatre Principal d’Olot des del 1769. Entre el 1842 i el 1845 es va construir un segon teatre més gran que es va incendiar durant la segona guerra carlina. El 1887 es va inaugurar un nou equipament seguint el projecte de l’arquitecte Martí Sureda, un dels més destacats de la demarcació durant el segle XIX. Més tard, Josep Salgueda i Rossend Aubert construirien la façana que coneixem avui en dia dissenyada per Pujol i Cordomí. La reforma més actual que ha patit el Teatre Principal d’Olot va ser la del 2003 seguint el pla director de Manel Bosch i Rosa Noguès.

L'Hospici, un edifici "academicista"

Pel que fa a l’Hospici, el govern el cataloga com un edifici “sever i noble de façanes, i de composició austera”, propi de l’arquitectura academicista de finals del segle XVIII. El Departament de Cultura constat el valor monumental de l’edifici dins el context urbà d’Olot i remarca el fet que la vida de l’immoble ha estat “íntimament lligada” a la vida de la ciutat.

L’Hospici es va construir entre el 1779 i el 1784 a iniciativa pròpia de l’Ajuntament d’Olot i a partir del llegat de l’olotí Antoni Llopis. El seu arquitecte va ser Ventura Rodríguez i la seva funcionalitat estava pensada com a casa d’acollida de nens orfes. Però mai va acabar tenint aquesta funció, ja que el 1784 s’hi va allotjar l’Escola de Belles Arts i dependències municipals. També va ser caserna militar durant la Guerra del Francès i la tercera Guerra Carlina i més tard va funcionar com a escola i mercat. A finals del segle XX s’hi va instal·lar la biblioteca i l’arxiu municipal.