En apagar-se el llum, em vaig sentir alleujat. Els somnis, que durant els darrers dies esdevenien el moment més plàcid del dia, s'apropaven. Però abans, enmig d'una foscor tranquil·la (només pertorbada per les profundes respiracions d'en Leevi), vaig començar a notar, una per una, les nombroses incomoditats del veritable viatger.

Primer, les caderes em confirmaven que el terra, obviament, era dur. A continuació, els dits de les mans, recoberts, com la resta del cos, d'una capa de brutícia, espolsaven els granets de sorra del desert que hi havia impregnats a les orelles. Seguidament, per si no n'hi havia prou, una ferum provinent de l'interior del sac de dormir evidenciava la realitat: la distància amb el sabó. Per altra banda, les dents desitjaven trobar-se amb el raspall, igual com l'estómac necessitava entrar en contacte amb algun aliment.

Tot i així, malgrat les incomptables molèsties, i després d'imaginar com d'agradable seria dormir en un matalàs amb la panxa plena i després d'una bona dutxa, vaig tancar els ulls abatut pel cansament. “Bona nit”, vaig murmurar en veu baixa. “Hyvää yötä”, va respondre el meu company de fatigues. I en un no res, amb un somriure invisible en la foscor, em vaig adormir.

Adrià Homs